Che será, será...

¿serà un camí, un carrer? ¿el mur divisori més petit del món (Castellfollit: el poble de l'orgull menut, com demostra el seu nou ajuntament...)? Potser em poso on no em demanen (bé, la veritat és que no m'ho ha demanat ningú), però si una de les reclamacions del Carrer Vell és tenir una altra sortida a part de l'entranyable (per única) via d'accés del cr. Nou, com és que encara no s'acaba el camí de Ronda (o com s'anomeni el pas de Pça Filadores a la font de Sant Antoni acabi aviat)? Sé que al poble podem estar orgullosos: aguantem el poc que queda del sector de la construcció. Però aquest motiu de satisfacció de ciment i Roca no impedeix pensar que aquest camí ja fa tres anys que té el 80% de l'obra complerta. I des de llavors, la tanca, la valla. La seva operabilitat no és possible fins a l'assoliment del 100%, o això sembla...


Bé, espero que amb l'acabament de la carretera aconseguim traslladar efectius a aquesta "petita" remodelació, i espero que el camí de Ronda no es converteixi en l'obra més llarga de totes les recents que s'han fet al poble. Llàstima que encara no se sap si serà camí, o ronda, o carrer, o cul-de-sac. Che será, seráaa....

L'hereu està fent exàmens, però mentrestant...

Si! Ja ha començat la mala vida! I sense un putu duru: doblement mala!! La vida de l'estudiant és molt gratificant (diuen! estudieu! pregunteu-li amb en Terri! -dempeus-), i no hi estic en desacord, però hi han coses putes, perquè més enllà de l'estudi, lo que és puta és la maleïda sensació d'estar donant passos sobre fang, que cada moviment és temerós, la incertesa.

Aviam, les coses s'han de prendre amb més calma (sí, rar que en parli). L'ambient de la facultat és desolador, s'acaba el món! I si, poca en veig jo de llum que passi a través de les vidreres brutes de la facultat! Però no sé si és la crisi del periodisme, amb la crisi en general i que tara el cap per abrumació a molts periodistes, i la confusió pròpia de qui no té ni puta idea del pròxim canvi que viurà...però sembla com si amb 24 anys (per posar una edat aproximada la descripció dels ambients propers) ja haguéssim de baixar la persiana

Aquests periodistes s'han tornat bojos!

El que em vaig oblidar de dir...

D.I- Vols ser hereu del poble?
R.S- Jo? Ni de conya!
P.V- Va, si te'n mors de ganes!
X.G- Ja ho faràs bé!
R.S- Per què em voleu mal?
M.R- Però si t'ho passaràs bé...
A.G- I qui ho vols que sigui, si no?
R.S- Que ho triï la Ma...ssa...
M.B- Tu mateix home...
R.S- Bé, d'acord...

La conversa no devia anar d'aquesta manera. Però jo la recordo així, i exemplifica com s'escullen els hereus i pubilles del meu poble. Però avui no volia parlar d'això i de la conveniència d'aquest sistema, sinò fer esment dels meus antecessors i la meva companya de viatge (algun dia en parlarem amb més calma de cada un d'aquests personatges); i sobretot, dir tot allò que no vaig dir sobre l'escenari del Centre Cívic.

A la foto que acompanya aquest escrit observem, per ordre:
Neus Costa, la Pubilla 09/10 de Castellfollit
Helena Coll, una més que digna antecessora, Pubilla 08/09
Xevi G*, Penya Burots, organitzadors de les festes de Castefo
Roger de Castellfollit, amb un micro a la mà (perill!)
Jordi Fuentes, l'Hereu 08/09, i una mica (només una mica!) més fibrat que qui us parla
Daniel F*, president honorífic de la Penya Burots

(*els noms i cognoms de les pubilles i hereus els poso sencers perquè igualment ja surten a la Comarca)

Què vaig dir, aquella nit? Com és costum, Pubilla i Hereu van dir els seus discursos (en un primer moment, només vam dir "gràcies", com si ens fes vergonya parlar davant el populatxo). Després ja em vaig animar, i com és normal, vaig cridar visques a Castellfollit i visques a Kan Peix, per acabar cantant, sota l'influx de Sant Russet, el "Castellfolli-it, jo et porto al co-or", i el "Sommm deee Kaaaan Peeeeeeeeeeeeeeeeix, lololololololo-looooooo"

Però fins que no em vaig arrencar, déu-ni-do lo nerviós que estava. Mira que se me'n fotia ser hereu, però quan en Xevi i en Dani van pujar sobre l'escenari per dir el meu nom, no-sé-què-coi em va agafar, i em van començar a tremolar les cames...emoció? més aviat, sensació de ridícul. Però aquesta vergonya es va convertir en orgull (rural!) i em va donar per cantar, deixant-me al pap algunes cosetes que reprodueixo tot seguit:

- Alcalde dimissió, pàrquing solució!

- Visca la Penya Burots, organitzadors d'una festa que any rere any sobreviu amb pocs recursos i moltes ganes, i gràcies a la gent que cada any emplena la barra de substància enganxifosa, sinònim de disbauixa incontrolable i alegria general.

- Alcalde dimissió, carretera solució!

- Un petò ben gran a la Montserrat, que deu ser la última del poble a saber que al seu fill el feien hereu (quin disgust a casa), a tota la família, a tots els amics que han vingut a veure'm, i a la Cuca, que d'aquí poc li han de fer una operació important i espero que es recuperi aviat.

- Volem que la pubilla es tregui la samarreta!

- I per acabar, un final emotiu. Aquest és l'últim dia de Kan Peix (31/05/09), un local que va començar fa 5 anys, i ha estat capaç d'aglutinar joves d'índole diversa però amb un mateix sentiment, l'orgull de ser castellfollitencs. Sigui aquesta faixa el penúltim homenatge a un local injustament criticat, que ha vist el creixement d'una generació PLENAMENT implicada amb el poble.
Visca Kan Peix, gràcies a en Pere Balbina, i a tots els companys que han fet possible que Castellfollit s'emplenés de peixos de licor dolç.

...I ja està, crec que això és tot el que em vaig deixar. No he volgut escriure-ho coherentment, així que m'he fotut una ampolla de ratafia per tornar-me a ennovular (o ennoblir) correctament.

PD: alcalde dimissió!

L'hereu es presenta!

Benvinguts al bloc de l'Hereu de Castellfollit de la Roca 2009. Potser us preguntareu que en Roger s'ho té molt cregut això de ser hereu del poble. Res més lluny de la realitat: m'avorreixo molt a Barcelona, i necessito millorar la meva escriptura i improvització. Però no hi havia millors maneres per solucionar aquests dos problemes?

Si. Però després que en Jordi (hereu de Castellfollit el 2008) m'enfaixés, vaig pensar: i què fa un hereu realment pel seu poble? Vaig pensar que estaria bé, a falta de feina representativa, d'explicar les meves vivències personals en un bloc, a més d'opinar sobre coses del poble, de la comarca, del país i el món, i també de les meves amistats (sempre respectant el secret o l'anonimat quan pertoqui dels meus amics i coneguts). Per tant, el llegat que deixaré en el meu any d'hereu de Castellfollit serà aquest bloc, que espero que us agradi a tots, i no tingueu cap inconvenient en aplaudir o criticar.

Res més. Salut i visca Castellfollit!